BARAJAR ‘reñir, pelearse’ ant., ‘revolver, confundir, mezclar’, esp. ‘mezclar (los naipes)’, origen incierto.

1.ª doc.: 1.ª ac. orígenes del idioma [Cid; baralla ‘pelea’, doc. de 1123: M. P., Oríg., 285]; 2.ª ac., princ. S. XVI, Amadís1; 3.ª ac., 1535.

La primera ac. es frecuente aún hasta fin del S. XVI (G. de Alfarache, Cl. C. I, 246. 13), pero va quedando anticuada desde que la condenó Valdés, Diál. de la L., 103.23, y queda confinada a la frase proverbial «cuando uno quiere dos no barajan» (Castillejo, Lope) o al lenguaje rural (Lope de Rueda, Castillo Solórzano) y dialectal2. Cuervo, Dicc. I, 850-1. Es voz común a todo el romance meridional: port. ant. baralhar ‘pelearse’, port. ‘barajar, mezclar’, gall. barallar ‘charlar, hablar mucho y confusamente’ (F. J. Rdz.; Vall.), cat. ant. y dial. barallar ‘reñir (a alguien)’ (Eiximenis, Terç del Crestià, N. Cl. VI, 63), cat. barallar-se ‘pelearse’ [baralla ‘pelea’, fin S. XII, Homilías de Organyà], oc. baralhar, se baralhar ‘pelearse’, it. sbaragliare ‘poner en desorden (al enemigo)’ [Velluti, S. XIV]. El fr. ant. berele es más bien ‘peligro, perturbación’ que ‘pelea’ (Tobler, Du C.) y refleja una base fonética diferente, en -ELLA3. Si el sentido cast. moderno fuese el originario, podríamos derivar de *VARALIAentrelazamiento de varas o mimbres’4, derivado de VARA ‘vara’ (podría ser plural del neutro *VARALE representado por varal), como sugiere M. P., Mélanges Jeanroy, 82, pero se opone a ello la escasa edad y extensión de este sentido, que así deberá proceder secundariamente de ‘pelear’ > ‘revolver’, comp. cat. ant. barrejar ‘saquear’ (de VERRERE íd.) > cat. mod. barrejar ‘mezclar’. No debe excluirse del todo la posibilidad de que el único significado antiguo ‘pelear’ procediera a su vez de un prehistórico ‘mezclar, enredar’, cambio siempre posible, como muestran los paralelos semánticos aducidos por M. P. enzarzar ‘enredar, enemistar’, cast. ant. mezclar y mesturar ‘enemistar’5, pero ello resulta puramente hipotético.

No puede aceptarse que nuestro vocablo salga de un *BARATTULA, diminutivo de barata ‘pelea’ (V. BARATAR), como quiere Moll (Dicc. Alcover, s. n. baralla), ya que tal diminutivo sólo podía formarse en fecha latina y no hay indicios de que barata sea tan antiguo; además el grupo -ATTLA sólo hubiera podido dar -ACCLA (de donde -acla en romance) o bien -atla, -alda, pero de ninguna manera -alha o -aja. Comp. BARAHUNDA.

DERIV.

Baraja ‘riña’ (corriente desde el Cid hasta el Lazarillo y cronistas de Indias), ‘juego de naipes’ [1555]. Aislar baraja ‘juego de naipes’, del verbo barajar, derivando aquél de un ár. wáraqa ‘hoja, carta’ (Asín, Al-And. IX, 25; IV, 455) es, claro está, inadmisible, y lo sería aunque no hubiese, como la hay, imposibilidad fonética. Las formas gallegas barafullas ‘chismoso, necio, mentecato’, brafulla (que GdD, GrHGall. documenta en Curros), barafullar ‘chismear, andar en cuentos y enredos’ (Carré, no Lugrís) se deben a un cruce entre baralleiro y barallas ‘charlatán, alborotador’ (Carré) con fulleiro ‘fullero’.

1 En el Ecuador barajarse ‘descomponerse, fracasar’ (Lemos, Semántica, s. v.). Comp. chil. barajar (un golpe) ‘rechazarlo’, Guzmán Maturana, D. Pancho Garuya, p. 315.―

2 Hoy es judeoespañol: RFE II, 349. Baraya ‘quimera, cuestión de poca importancia’ en Asturias. No parece haber desaparecido del todo en América: barajadas a primera sangre ‘peleas’ en el uruguayo Fernán Silva Valdés, La Prensa de B. A., 21-IV-1940, aunque ya no figura en los diccionarios de americanismos.―

3 Tampoco es seguro, aunque posible, el parentesco con el su. fr. bara ‘hacer pelear (vacas, entre sí)’, su. alem. barre ‘corretear bulliciosamente’ (Jud, VRom. III, 324). En cuanto al it. barare ‘hacer trampa en el juego’, deriva de baro ‘trampista’ y éste es regresión de barone ‘bribón’, emparentado con VARÓN, que nada tiene que ver con esto.―

4 El langued. baralho y rosell. baralla ‘seto’ que M. P. cita del ALF 1592, son notaciones imperfectas de Edmont en lugar de barralho, barralla, y derivan de barra, no de vara. Tengo anotado cat. barralla ‘cerca de prado consistente en una barra horizontal sostenida por maderos verticales’ en Vilallobent (Cerdaña), etc. En cuanto al gascón barat es el equivalente fonético del cast. vallado. De todos modos el tipo *VARALIAentrelazamiento’ ha existido en la Península: V. BARAJÓN y el alent. baralha que allí cito (y comp. excusabaraja s. v. ESCONDER).―

5 Aunque ni el catalán ni el occitano antiguo conocen la ac. ‘mezclar, revolver’, hay testimonios de ella en hablas de Oc modernas: prov. baraià «fourgonner, remuer un liquide» (Mistral), Queyrás varaliar «remuer avec une cuiller, une spatule, une pelle; fureter, bouleverser», varailh «trouble, remue-menage» (Chabrand), que a su vez enlaza con el auvernés varāi «bruit, tapage», varaià «aller et venir» (Vinols), langued. barayà «aller et venir çà et là, vagabonder», baral «bruit confus, tapage». Nótese que la v- de Auvernia y del Queyrás sería argumento favorable al origen VARA, aunque muy débil, pues el catalán, el portugués y el occitano antiguos, que no confunden v- con b-, tienen siempre b- en esta palabra; igualmente el provenzal y los dialectos modernos del port. y del cat. que han distinguido siempre los dos fonemas.